Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985).
És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es va donar a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no va ser cap obstacle perquè aconseguís un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. Va tenir també un paper important en la recuperació del teatre català.
Va publicar les novel.les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que el van acreditar com el narrador més original després del Noucentisme.
La seva obra va ser molt extensa, revisant-la sovint completament amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom va estar sovint en les propostes per al premi Nobel. Va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). Va ser nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 va rebutjar la Creu d'Alfons X el Savi. Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Com a comentaris de la seva obra, aques d'en Vicenç Llorca, "
Salvador Espriu: l'ètica com a avantguarda" ( l'Avui, 2 octubre 2003) m'agrada particularment:
"El segle XX passarà a la història com el Segle d'Or de la literatura catalana. Caldria remuntar-nos a la València del segle XV per retrobar una constel·lació de literats tan important. Si Marc, Martorell i Roís de Corella determinen el punt culminant de la literatura medieval catalana en un cicle que arrenca dels trobadors i Llull, en l'època contemporània noms com els de Carner, Riba, Foix, Espriu, Pla i Rodoreda catapulten les lletres catalanes al seu grau màxim d'universalitat tot fent bons els propòsits de renaixença de Verdaguer i Guimerà, i els de modernització de Maragall, i oferint als escriptors de les generacions posteriors una cosa tan preuada per a una literatura que aspiri a un desenvolupament normal com és un sentit de tradició moderna. Això, es miri com es miri, constitueix un actiu rotund que ens hauria de proporcionar més autoestima com a cultura literària i més il·lusió a l'hora de treballar des del món acadèmic, periodístic, editorial i institucional per aquesta literatura. Ara bé, en plena fase de globalització cultural, sembla com si col·lectivament ens haguéssim acomplexat i com si el pessimisme hagués de ser la norma de l'intel·lectual català. Un exemple d'això que dic és la fragilitat amb què els nostres autors passen, posem per cas, de ser considerats amb prosopopeia "poetes nacionals" al més dur dels oblits en qüestió de pocs anys. Aquesta contradicció fa evident el fet que no ens calen poetes nacionals, sinó poetes que pertanyin a una poesia nacional catalana. I això, per fortuna, ho hem aconseguit. En aquest sentit, el cas de Salvador Espriu resulta simptomàtic. Elevat als altars de la glòria poètica, i amb una notable projecció social gràcies, entre altres factors, a la tasca de cantants com
Raimon i dramaturgs com Ricard Salvat, a partir de la data de la seva mort el 1985 comença una mena de viatge cap al silenci. Com es pot passar de ser considerat un clar aspirant al premi Nobel a restar gairebé desapercebut en els darrers anys? Per què allò que Pere Calders, a propòsit de les modes estètiques, va anomenar amb perspicàcia als anys seixanta la llei del pèndol en literatura es produeix aquí amb tanta força? Les respostes ens situen en el cor mateix de la recepció i l'evolució literària dels darrers anys, cosa que dota de gran interès aquesta qüestió. Per aquest motiu, la celebració al llarg d'aquesta setmana del I Simposi Internacional Salvador Espriu, sota el significatiu títol de Si voleu de nou passar, i de la Jornada Espriu ara a la Residència d'Investigadors, revesteix un interès especial, ja que pot marcar un punt d'inflexió en la consideració d'Espriu en el context de les lletres catalanes actuals. Un gran nombre de crítics i estudiosos, però també poetes, debatran, com no s'ha fet als darrers anys, sobre la figura i l'obra de l'autor, i el lloc que ocupa i ha d'ocupar en l'anomenat cànon català. Sens dubte, el conjunt dels actes constitueix una de les cites intel·lectuals més importants dels darrers temps, i la seva oportunitat ve reforçada després de la celebració de l'Any Verdaguer i de l'Any Ruyra, dos dels mestres reconeguts explícitament per Espriu.En el principi de l'article citava els noms de Carner, Foix i Riba. Són els que podríem anomenar poetes d'un primer estadi canònic. Si Carner conquesta la ironia sentimental; si Foix ens proposa una avantguarda autòctona basada en el pacte entre la raó i la follia en un joc de miralls entre la modernitat i l'edat mitjana; si Riba fa del concepte una eina de poetització de l'experiència, Espriu és qui dota la literatura catalana d'una capacitat d'expressió mítica que entronca amb la gran tradició bíblica i hel·lènica. L'obra espriuana respon a una voluntat d'unitat i un rigor d'execució colpidors, com només poden fer els grans mestres. Amb això fa vàlid l'agut consell que Flaubert dirigeix per carta a Louise Colet: "La unitat, la unitat, tot és aquí: la bellesa del conjunt; d'això freturen tots els escriptors d'avui, tan els grans com els petits. Mil bells paràgrafs, però ni una sola obra. Comprimeix el teu estil, fes amb ell un teixit suau com la seda i fort com una cota de malla". L'estil d'Espriu presenta la clara llum de la precisió i la complexitat alhora del símbol mític. Amb això, assaja en la contemporaneïtat els arquetips clàssics per tal de bastir una mitologia pròpia on destaquen amb originalitat Sinera i Sepharad. D'aquesta manera, si Borges és el poeta del laberint en la poesia castellana contemporània, Espriu llega a la literatura catalana un laberint propi a través de la recreació del mite d'Ariadna. I, tanmateix, aquest dispositiu mitològic es posa al servei de les inquietuds del present, del dolor del present i, per tant, la seva obra sencera adquireix un alt valor cívic i humanista. Espriu encerta així en l'expressió d'una poesia de reflexió moral de primer ordre en què destaca l'anhel de convivència pacífica, llibertat i justícia de la humanitat. Aquesta mena de compromís ètic forneix una visió metafísica de gran actualitat que, en certa mesura, esdevé avantguardista. No tan sols per la llum que ens dóna davant la necessitat en els temps actuals d'un nou marc hispànic de convivència o davant les contradiccions d'un món en guerra no declarada, sinó també per la tendència de requesta ètica que l'art actual està plantejant a tots els nivells. En aquest sentit, crec que les avantguardes del segle XXI seran més ètiques que estètiques. Després d'haver sotmès els llenguatges artístics a un procés d'investigació al límit, l'artista planteja la necessitat de calmar el procés d'experimentació i de retrobar aquells continguts que parlen del nosaltres, que segueixen les relacions entre l'individu i la seva societat per tal de comprendre millor la realitat. El comportament de l'ésser humà i la seva capacitat d'establir lligams amb els altres i allò altre esdevé un tema fonamental en tota l'activitat creativa del moment.Des dels xiprers a la mar; des del cementiri de Sinera a la platja; des de l'extensió de la pell del brau al dictat de la primera història d'Ester.., tot en Espriu ens parla de la grandesa d'aquest gran gest moral en literatura. I no hi ha dubte que, tant la riquesa de matisos sentimentals com el variat cromatisme de reflexions que ens ofereix, doten la poesia catalana d'una esplendor extraordinària, definitiva."
